Bé,.. seguim amb les pràctiques, que en el fons és el que és aquest procés de construcció, amb la última misió de trobar-me amb tots i cadascún dels problemes amb els que es pot trobar un aprenent i autodidacta,..
Ahir vaig encolar una possible tapa d'Avet, ni Picea, ni German Spruce, ni res de res, Avet del Pirineu. Del tauló més "maco" ( amb les vetes més paral·leles i juntes, amb part de l'anell central del tronc al perfil, i pocs nusos) (i tallat verd i ben tort per cert...) he triat els dos trossos amb menys nusos i els he encolat. Així:
Cola i tensió:
D'aquí ha de sortir una tapa armònica, lleugerament gavada (amb curva superior),.. de totes maneres tinc uns taulons decedre tallats expressament a mida d'un tronc preciós
i avu,i un dia i mig després de donar forma a les Cés...
Doblegar les Cés, que crec que ténen la curva més pronunciada que cap altra part dels aros, resulta ser més difícil del que em pensava. Bé doblegar-los és senzill, que s'hi quedin, ja és més complicat.
Tenia dues Cés fetes i assecant-se al motlle, i prenent la forma, les he marcat per retallar-les, les he desenotllat, i retallat, i com que han perdut una mica la curva, i em feia patir que al forcar-les per encolar-lñes als tacs definitivament, es trencarien. Totes dues presenten petites vetes aixecades. Per mirar de flexibilitzar altre cop la fusta, però sense mullar-la, doncs s'ha d'encolar en sec, he posat el tros de fusta a l'olla, aixecada un dit del culet d'aigua bullint, i ha nat bé. La primera vegada, el temps d'anar de la cuina al taller i començar apretar cargols dels sargents per posar a lloc la fusta, ja estava freda i rígida. i així no es va enlloc. nàsti de plàsti. Analitzem l'estratègia per agilitzar el procés de posar la fusta a lloc. Tornem a vaporitzar la fusta, 5 minuts. Veloç com el llamp, vísteme despacio que tengo prisa, torno a portar la fusta al motlle, i començo justament pel cantó més curvat, el més fràgil, ràpidament s'ha d'orientar la fusta i nar apretant i controlant que es vagi acostant a la seva posició perquè no quedi torta. i a les apretades finals,.. els crec-crecs característics.
Les reseves de fusta qeu vaig fer al motllo, al punt on s'ajunten tac, aro i motlle, fan la seva feina deixant escórrer la cola sobrant, i evitant que els aros s'encolin amb el motlle, cosa mala.
Tot i els esforços amb el vapor
...
Al punt d'unió entre el motlle, l'aro i el tac es veu una veta aixecada, una veta o un filó,... catacrec. també es veu que les fustes no acaben d'ajustar... no sé si anar corrents a desfer-ho abans no s'assequi la cola...
Si es desestima l'operació, caldrà o bé rebaixar de gruix dels aros, cosa que no ho trobo convenient, doncs ja estàn entre 2 i 3 mm de gruix. (els violins en tenen 2 de gruix, els contrabaixos, que jo sàpiga, 4mm.), o bé repensar i redibuixar la curva per fer-la més suau i assolible.
Cal tenir en compte que a l'interior dels aros hi va un reforç a tot el llarg, tant per sobre com per sota, que enforteixen els aros i ajuden a tenir més superfície per enclar la tapa i el cul amb els aros. La pregunta innocent i retòrica, podria ser: això un luthier no ho deixa pasar com a bo, no?, (jeje) o: com collons s'ho fan per doblegar aquests gruixos sense ruptures? és qüestió de la curva? l'he exagerada massa, per qëstions estètiques? bé,.. na fent, do.
demà treuré els sargents i veurem el pitafi.
na nit