Vaig refer el riscle de la Cé malmès i esquerdat, aquest cop l'he deixat més ben ajustat, ha estat amb la forma i posat al motlle més dies, de calor, molta calor. Això ha fet que no hi hagi forces que mouen la fusta al moment d'encolar, i no pateix tant. ha resultat bé, crec.
Si anén a mesurar al milímetre, hi ha dos milimetres de diferència d'altura entre una Cé i l'altra, consultarem com solventar-ho correctament.
Avui he tormnat a mullar amb aigua calenta la fusta que tenia ja mig doblada pel risle del cul, i l'he doblat i posat al motlle. Esperaré uns parell de dies o més per desenmotllar, i si torna a estirar-se la futat, si es mou, tornaré a fer el procés, mullar, vaporitzar, i notar com la fusta cedeix sota les mans mentre sua.
M'he passat a l'era moderna i he usat com volia fer al principi, al soplet de gas, deixant de banda el foc de llenya, per escalfar el tub de ferro colat, aquí una imatge del tinglado:
Aquí les fotos del motlle amb les dues Cés encolades i el riscle del cul en preiode de formació i assecat.
entretant, anar polint el mànec, tot i que l'altre dia, en conversant amb el mestre en construcció de clavicèmvals i clavicordis, casi ná, comentava la importància del volum i pes de la voluta, el cap de l'instrument, la seva mida i pes influeix en la sonoritat de l'instrument i en la seva flexió. M'explico, el mànec de l'instrument carrega tota la força de les 4 cordes d'acer tensades, al estar en tensió i ser pulsades les cordes, aquestes vibren produïnt el so i fent oscil·lar la tensió exercida al mànec, si hi ha més pes del que convé, el mànec amb el pes acompanyarà la oscil·lació de les cordes més facilment que si té poc pes.
La idea l'entenc, però darrera apareixen mil preguntes més, i el tamany ideal dependrà de la tensió que requereixin les cordes, totes diferents, dependrà de la duresa del mànec i ... com es fa, do?
Aquest va ser un dels molts temes tractats amb delicadesa, respecte i amor que desprèn en Joan Martí amb les seves respostes, les seves mans, la seva mirada, la paciència i una gan dossis de perfeccionisme i ordre, amor i respecte per la fusta i la música.
És provable que pugui guiar-me en la cosntrucció d'insstrument d'arc, pels clavicèmbals, que mai se m'havia acudit fer-ne, diria que fai tard, en Joan és gran, jubilat, i tristament malalt per una enfermetat degenerativa. Sembla ben bé que els grans homes solen acabat semblantment. Té encara el desig de fer instrument més petits que pugui fer assegut i reposar més, i m'encantaria seguir un procés de creació d'un instrument de cap a cap amb ell. o més d'un si no esgota la paciencia amb mi. (en tot cas si mai comparteixo eines i treball amb ell pateixo per la meva dispersió innata i falta d'ordre i polidesa a petita escala..)
Fins aviat do.
