Maco el nom dels riscles, son el que jo fins ara en deia els aros, els laterals de fusta que dónen l'altura o el gruix de l'instrument.
Vaig refer un dels riscles de les Cés, i vaig aprofitar-ne un de més esquerdat, els vaig encolar, i un cop trets els sargents, retallats els sobrants i polits un xic, queden així:
un costat i l'altre
amb mostres dels espetecs per l'interior:
fa cert goig, però...
hai fet l'ànec.
...vull dir que m'he trobat amb que els tacs no porten la mateixa inclinació que porta el cos, i varien un milimetre de mida respecte l'altre costat, i tot un seguit d'altres resultats de fer les coses sense experiència prèvia. Això ho solventaré nivellant tot el cos (aros, riscles perdó, i tacs) sobre un marbre llis i amb paper de vidre enganxat.
Esperava poder aprofitar, encara que fos fent un reforç a la part interior ferida, (una reparació abans d'estrenar l'instrument? vols dir?), però com deia he fet l'ànec, a la foto s'intueix... la peça ha quedat a l'exterior i amb la calor d'aquests dies, el tros de cé més malmès i trencat presenta avui dues esquerdetes per costat just al punt d'unió dels aros amb els tacs.
conclusions:
-no hi ha excusa que valgui, cal refer el tros de riscle ferit, segurament, si no puc desenganxar els tacs bé, suposarà repetir els tacs de Pi on està enganxat...
-Així tindré ocasió de posar en pràctica allò après en els errors. ole ole.
-Per altra banda, entenc que un violer, o luthier, no pot tenir marges d'error en instruments les dimensions i proporcions i gruixos, que treballa sobre un model que no accepta alteracions si no es vol perdre qualitat de so. Inclús s'ha tornat a refer instruments de les primeres èpoques del violí al que s'havien fet algunes modificacions per actualitzar la seva construcció, se'l ha refet com estaven al principi.
-Entenc que en un instrument nou, malgrat sigui sobre plànol, permet jugar amb les decisions constants que s'han de prende. Amb un model estàndar les decisions ja les va prendre algú que en savia molt... per tant al respecte em dono un cert marge d'error i maniobra, anar veient on em porta la fusta, al cap i a la fi és ella qui mana. qui m'ensenya el camí.
-tot i tot, el debat no ha de perquè comportar realitzar uns acabats mediocres, que en el fons ho seràn, fins que no se'n sàpiga més..., si més no per decisió. Per tant referem el riscle ferit, procurant millorar els resultats. (busco la manera de fer entendre el debat interior sobre el grau d'imperfecció acceptable, i el seu fràgil equilibri.)
Doncs res, sant tornem-hi.
Us recomano gustosament la web d'un violer autodidacta que encomana passió per la feina, la música, la vida i el pensament. Escriu molt bé, i t'endinsa en la seva trajectòria i evolució, els seus estudis en psicologia es reflexen el les seves raonades reflexions. Parla per exemple de la impetuosa necessitat de tossir als concerts de música clàssica, i en fa un estudi i catalogació el funció del tipus d'estosec. També parla prou personalment de la Sindrome de la Fatiga Crònica, per si us interesa. Es diu Josep Carbonell.
http://www.violer.com/index.htm
Auesta altra il·lustra força bé el rpocés del motlle i els riscles amb un violí:
http://marcqm.wordpress.com/2011/01/03/creacio-de-la-plantilla/
Salut i bons dies